Lolita

Com cada vegada que torne de la llibreria amb el nou bestseller del moment baix del braç, el primer que faig en arribar a casa és buscar pel calaix l’edició original de Lolita que vaig aconseguir en un mercat de Lisboa i treure-li la ja desgastada coberta per afegir-la a la meua nova adquisició. No és la primera vegada i sembla un acte de bogeria, però ja quasi s’ha convertit en un ritual. El primer cop que ho vaig fer va ser quan el meu company i amic Albert, un il·lustrat nascut en l’època del Tinder i els Mom Jeans, em va explicar per què el llibre de Vladimir Nabokov era una obra mestra de la literatura contemporània i un dels clàssics més importants de la nostra època. Aquell cap de setmana em vaig comprar l’aclamat text en una edició limitada, òbviament per diferenciar-me de la resta, i vaig iniciar el meu viatge cap al saber. No vaig trigar massa en acabar-lo, però l’experiència espiritual del coneixement no m’havia arribat amb aquella narració pertorbadora sobre l’obsessió d’un adult amb la col·legiala Lolita.

No obstant això, durant aquelles setmanes, al metro, al tren, a les cafeteries, vaig sentir la mirada fixa d’algunes persones que m’idealitzaven en veure el que llegia. Més evident va ser quan la lectura que va seguir a Lolita va passar tan desapercebuda com si es tractés d’un quadern Rubio. No era més que el nou llibre de Carmen Mola, que estadísticament hauria llegit una tercera part del vagó, i que em treia de sobre el toc de personalitat del qual acabava de ser conscient que m’havia tornat addicta.

Així va començar la meua afició per cobrir les lectures amb el títol de Nabokov. L’emprava per lligar, en treballs de classe i el recomanava a totes les meues amistats, tot i saber que no s’adequava als seus gustos. Era la representació del meu estatus de dona culta, misteriosa i fins i tot un poc embogida, que s’allunyava del que realment era, algú amb una vida ja massa complicada que sols li venia de gust llegir històries senzilles. Aleshores, vaig ser realment conscient que la lectura també és una qüestió de classe i em va recordar al fragment de Gent Normal de l'autora Sally Rooney: "Sap que molta de la gent literària de la universitat veu els llibres principalment com una manera de semblar culta. Era cultura com a representació de classe, literatura fetitxitzada per la seua capacitat de transportar a gent cultivada a viatges emocionals falsos que després els permetran sentir-se superiors a la gent inculta dels viatges emocionals de les quals els agradava llegir”.

És curiós pensar com fins i tot les xarxes socials s’han convertit en una exposició de qui llegeix l’autor més antic, el llibre més llarg o la novel·la més underground. Tots acabem seguint patrons semblants per tal d’aconseguir precisament el contrari, diferenciar-nos de la massa. Arribarà un dia en què aquest tros de paper, que porta gravat en magenta el títol de les meues pretensions literàries, es descompondrà i qui sap si desvelaré el meu secret o trobaré un altre clàssic que proclame que soc entesa de la literatura.